Antecedents
El concepte de rehabilitació a la ciutat de Palma es planteja per primera vegada al centre històric de la ciutat.
Com va començar tot?
El 1901 es redacta el primer pla d’eixample (Pla Calvet), que sense intervenir directament al nucli antic n’inicia l’estancament a causa del trasllat de la població a nous espais extramurs.
El 1945, amb el Pla Alomar, s’obre l’avinguda de Jaume III des del passeig del Born, es reforma la zona del Mercat de l’Olivar, es traça el carrer de la Constitució davant Correus i es dissenya la plaça del Roser.
L’any 1965 suposa una fita determinant en l’evolució del tractament del nucli antic de Palma. És l’any de la seva declaració com a conjunt historicoartístic.
Aquesta declaració va deixar de manifest un fet especialment contradictori, ja que va significar la paralització del Pla Alomar, llavors vigent, però no va aconseguir impulsar la revitalització de l’espai realçat i protegit per la declaració.
La planificació subsegüent, inclòs el Pla de 1970, aprofundeix el procés de devaluació del centre històric iniciada amb el pla d’eixample, que evoluciona ara cap a una situació de declivi i degradació, mentre prossegueix el fenomen de l’expansió urbanística.
El Pla Ribas Piera intenta tallar la situació, encara que l’únic que s’aconsegueix és establir al centre històric unes ordenances dirigides a resoldre el creixement excessiu.
El 1973 s’inicia un estudi del Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Balears sobre el barri del Puig de Sant Pere. A partir de llavors comença un procés d’intervenció en l’urbanisme en general i, en particular, per al tractament del nucli antic, que avança sense aturar-se sobre la base de dos suports fonamentals: el Pla general de 1985, gestionat per la Gerència d’Urbanisme, i un organisme de nova creació: el Patronat Municipal de l’Habitatge.
